natx

Dos buenos amigos míos

Joan Ollé

Dos buenos amigos míos están viviendo momentos muy delicados: uno acaba de romper definitivamente, por undécima vez, con la mujer a la que ama, y al otro -como si se pasasen el relevo- le tenemos seriamente enamorado. Este pasea una sonrisa de oreja a oreja, camina ingrávido, habla como quien canta y no hay manera de celebrar juntos su felicidad, porque anda siempre muy atareado; aquél, con cara de película de Bergman, taciturno y siempre esperando una improbable llamada, evita los lugares que con ella frecuentaron: barrios, cines, restaurantes...
Los dos han perdido algunos kilos y, por motivos muy contrarios, casi no duermen nada. Conjugan verbos diferentes: el presente perfecto y el pretérito pasado. Uno pisotea hojas muertas mientras que el otro no para de ofrecer flores recién cortadas. Los dos han huido, cada cual por su lado, del tranquilo purgatorio cotidiano: uno hacia el cielo de los abrazos nuevos; el otro, al infierno de las caricias recordadas.
El otoño, la estación que invita a los cuerpos a acercarse, amplifica en ambos su júbilo y su tristeza: el medio frío y la temprana llegada de la noche invita al primero a románticos paseos por lo oscuro, y al segundo, a buscar en la luz sucia de los bares un poco de compañía en forma de conversación, copa y tabaco.
Cuando de vez en cuando nos juntamos, anoto, como un árbitro en su cuaderno, cómo pueden convivir en fraternal sobremesa lo cómico y lo dramático. Cantamos, en homenaje a los tres, canciones de penas y alegrías entre hombres y mujeres -Brel, Serrat, boleros, corridos mexicanos...- mientras brindamos en voz alta por nosotros, para que nunca, nunca, nunca el amor de la amistad nos haga daño.
Ya de vuelta a casa, recuerdo aquel fragmento de Las mil y una noches que viene a decir, más o menos: «Tristes aquellos que estén viviendo el momento más alto de su amor, porque día a día y hora a hora irá yendo hacia la nada; felices aquellos que lloran ahora la pérdida de un gran amor, porque solo suya será la gracia del reencuentro».

si fa uns dies en juli capella va explicar què significava ser arquitecte, ara, en joan ollé explica què significa ser autònom. no li dóna el mateix to de dura realitat. no seria propi de l'ollé. podriem dir que és una visió més romàntica de l'autònom, però, diu coses que un servidor pensa i pateix cada tres mesos. en el meu cas no hi ha bossa de plàstic, ni gestor, però sí que hi ha calaix, selecció i "què es deu?"

la bolsa y la vida

Hay quien considera que la vida se mide por años naturales y cada 31 de diciembre hace memoria y valoración de lo acaecido en los últimos 12 meses. Los que somos autónomos lo tenemos más fácil, ya que nuestro calendario va por trimestres, cuando enviamos al gestor los comprobantes de ingresos y gastos relacionados con nuestra actividad, para que él haga sus números y nos diga qué se debe.
Javier, mi gestor, es un tipo sensacional: "Ponlo todo en una bolsa de plástico, que ya separaré el grano de la paja". Y servidor, por poner, que no quede: cualquier comprobante de cualquier producto adquirido o servicio prestado va a parar a un cajón que cada 90 días se vacía y llena una bolsa de plástico. Pero este ritual no es mecánico, ya que me gusta detenerme en algunos de estos papeles y recordar los momentos que los originaron.
Este último trimestre ha dado mucho de sí: comprobantes en lenguas y monedas extranjeras que delatan que he visitado países lejanos, facturas de comidas y cenas compartidas con las personas con las que más me gusta estar, la constancia de algunos regalos... pero también la cuenta del restaurante donde nos sentamos por última vez con Jaume y un tíquet del taxi que nos lle- vó al maldito hospital de Sant Pere de Ribes, donde la vida se le fue de las manos.
Ya está todo en la bolsa. Se la doy a Javier para que decida con mano maestra qué atañe a la vida profesional y qué a la privada. Debe de saberlo todo de mí: somos lo que ganamos y gastamos. ¿Para qué escribir un diario personal si, por el simple hecho de cumplir con Hacienda, ya disponemos de la memoria exacta de lo vivido? Y, encima, desgrava.

si hi ha guanyadors hi ha perdedors. en aquesta crisi també. el times n'ha fet una llista. potser seria interessant estudir-la una mica per veure si hi podem ser la propera vegada ;)

http://timesbusiness.typepad.com/money_weblog/2008/10/the-10-biggest.html

el forges li dona la seva visió particular al tema...

fa temps que els meus habituals em senten queixar-me de la professió d'arquitecte. jo els hi dic: m'encanta la meva feina, m'apassiona, però no me la deixen fer, sóc un administratiu-avogat-economista que de tant en tant fa d'arquitecte. em miren amb cara d'extranyats. els que em coneixen més suposo que em creuen. els que em coneixen menys deuen pensar que sóc un capullo.

avui ha arribat a les meves mans el següent article que va escriure fa uns dies en juli capella (arquitecte), a la seva columna setmanal d'el periódico (els dimecres). des del meu punt de vista ha fet una radiografia perfecte de l'ofici actual d'arquitecte.

L'arquitecte boxejador

El fet de pujar al quadrilàter, és a dir, aconseguir un encàrrec, ja és gairebé un miracle. Si ho superes, passes al segon round: entendre't amb el client, cosa que no sol ser fàcil. Tercer round: complir les endimoniades normatives tècniques, cada vegada més carregoses i contradictòries. S'ha de passar veloç al quart round: barallar-te amb qui interpreta aquestes normes, el tècnic de torn a l'Administració. Un altre assalt amb el regidor d'urbanisme, que probablement les veu d'una altra manera. Sisè round, amb la dona del client i la seva neboda, que està estudiant arquitectura i han tingut "unes idees". Setè, amb els bombers als quals, amb molt bon criteri, se'ls en fot el disseny. Vuitè i novè, amb el constructor, un bregat pes pesant. Desè, amb el project manager, especialista a llançar- te contra les cordes. Onzè, amb els tècnics de la inspecció final, que ja t'enganxen a les últimes. I el dotzè, si és que hi arribes, amb l'opinió pública que criticarà l'obra. Sovint, et quedes pel camí. Amb molta sort, guanyaràs als punts, mai per KO.
Avui dia, la feina de l'arquitecte ha perdut el seu glamur creatiu. Veiem com la seva funció creadora primigènia es redueix fins a cotes ínfimes. La gestió, la burocràcia i la paperassa s'emporten el 90% de l'energia. A penes dediques uns quants minuts diaris a projectar, pensar i dibuixar. La resta, a defensar-te o atacar. Però, tot i així, veure finalment una obra erigida compensa de tanta lluita. Després, una dutxa ràpida i preparat per al següent combat. Perdó, projecte. Una reflexió a propò- sit d'Arquiset, setmana dedicada a l'arquitectura, una professió que, segons Bohigas, està en vies d'extinció.

al seu article d'avui, en joan barril, deixa aquesta perla en forma de llàgrima

"La meva filla petita ha aprovat Química després d'un any difícil. Als ulls hi tinc restes de HO i de clorur sòdic."

"Quan falten les aigües enormes s'ha de demostrar que es fa alguna cosa amb les aigües petites. Més important que les solucions és el moviment. A la novel.la d'Isak Dinesen Memòries de l'Àfrica, es veu uns indígenes corrent una vegada i una altra per l'horitzó. La baronessa Blixen pregunta: "¿Què fan aquests homes, que tot el dia estan corrent?". Li responen que fa una setmana que el lleó va entrar al seu poblat i es va emportar una criatura. L'estan buscant. Amb bon criteri, la baronessa diu que, una setmana després, no trobaran mai viu el nen que el lleó es va endur. "Això ja ho saben, aquests homes", li expliquen. "Però corren per foragitar la seva culpa".

Amb l'aigua minvant passa el mateix. D'entrada, se suprimeix el reg dels jardins públics. Després, es talla el subministrament a les fonts ornamentals. Finalment, desapareix l'ai- gua de les fonts públiques, aquest invent antiquíssim que permetia als romans rentar i rentar-se, cuinar i regar les flors. Que en l'inesgotable dispendi d'aigua acabin pagant el plats trencats les fonts públiques és matar formigues a canonades. L'aigua mínima de qui té set no és aigua, és alguna cosa més seriosa. És un valor de civilitat. És una virtut cardinal. És la base de la convivència en el desert. Un dia vaig parlar amb una funcionària que es dedicava a comptar l'aigua consumida a les fonts públiques, per cabal i per hores. Era l'aigua de la sortida dels col.legis. L'aigua dels barris pobres que fugen de l'envàs de plàstic. L'aigua que aprofiten ocells i coloms. L'aigua que serveix per refrescar-se la cara després de plorar. L'aigua que, segons la llegenda, força el bevedor a tornar a la ciutat generosa i oberta.
Les fonts ja no són fonts, potser precisament perquè són públiques. És la demagògia dels fets, el subratllat d'una operació de trasbals d'ai- gua via marítima que és políticament molt més dolorosa i incomprensible. ¿Per què, davant de les grans emergències, sempre s'acaben restringint els petits drets dels més febles?"