(he robat aquest article a en joan ollé,
com es poden dir tantes coses amb tant poques paraules?)
"L'altre dia el meu fill em va confessar: "Papa, últimament m'agraden moltes nenes que em creuo pel carrer, encara que no les conegui de res". El vaig felicitar i li vaig donar la benvinguda al club dels que pensem que l'aire lliure és la millor galeria d'art. Li vaig aconsellar també que no limités la seva atenció a les de menys de 10, les seves homòlogues, sinó que intentés llegir l'excepcional bellesa de cada cos i mirada, prescindint d'edat i sexe, amb les quals toparà al llarg de la seva futura condició de passejant. Li vaig confiar que a un tal Antoine Pol li passava el mateix que a ell i ho va deixar escrit en un poema titulat Les passantes, al qual Georges Brassens va posar música; el dedicava a "totes les dones que estimem durant uns secrets instants (...) A la que apareix a la finestra i un segon més tard ja no hi és (...) A la companya de viatge, que amb els seus ulls, preciós paisatge, fan més curt el camí...". I, posats a fer, li vaig recitar aquells versos de Salvat-Papasseit en què el poeta es queda fascinat per la noia que llegeix al tramvia, però, prudent ell, baixa a la seva parada.
"Llavors, papa, si veig una nena que m'agrada molt i molt, ¿l'hi he de dir?". Podria haver-li traduït els últims versos de Pol ("En les nits de lassitud, mentre la nostra soledat es pobla amb els fantasmes del record, plorem els llavis absents de totes les belles passants que no hem sabut retenir"), però el Carles no hauria entès res. O tot. Vam escoltar junts Es caprichoso el azar, aquella cançó en la qual Serrat ens explica que existeix un follet juganer que s'encarrega de fer que si dues persones s'han de trobar, vulguin o no vulguin, acabin juntes."