"Quan falten les aigües enormes s'ha de demostrar que es fa alguna cosa amb les aigües petites. Més important que les solucions és el moviment. A la novel.la d'Isak Dinesen Memòries de l'Àfrica, es veu uns indígenes corrent una vegada i una altra per l'horitzó. La baronessa Blixen pregunta: "¿Què fan aquests homes, que tot el dia estan corrent?". Li responen que fa una setmana que el lleó va entrar al seu poblat i es va emportar una criatura. L'estan buscant. Amb bon criteri, la baronessa diu que, una setmana després, no trobaran mai viu el nen que el lleó es va endur. "Això ja ho saben, aquests homes", li expliquen. "Però corren per foragitar la seva culpa".

Amb l'aigua minvant passa el mateix. D'entrada, se suprimeix el reg dels jardins públics. Després, es talla el subministrament a les fonts ornamentals. Finalment, desapareix l'ai- gua de les fonts públiques, aquest invent antiquíssim que permetia als romans rentar i rentar-se, cuinar i regar les flors. Que en l'inesgotable dispendi d'aigua acabin pagant el plats trencats les fonts públiques és matar formigues a canonades. L'aigua mínima de qui té set no és aigua, és alguna cosa més seriosa. És un valor de civilitat. És una virtut cardinal. És la base de la convivència en el desert. Un dia vaig parlar amb una funcionària que es dedicava a comptar l'aigua consumida a les fonts públiques, per cabal i per hores. Era l'aigua de la sortida dels col.legis. L'aigua dels barris pobres que fugen de l'envàs de plàstic. L'aigua que aprofiten ocells i coloms. L'aigua que serveix per refrescar-se la cara després de plorar. L'aigua que, segons la llegenda, força el bevedor a tornar a la ciutat generosa i oberta.
Les fonts ja no són fonts, potser precisament perquè són públiques. És la demagògia dels fets, el subratllat d'una operació de trasbals d'ai- gua via marítima que és políticament molt més dolorosa i incomprensible. ¿Per què, davant de les grans emergències, sempre s'acaben restringint els petits drets dels més febles?"